L'altre dia vaig anar a un concert commemoratiu d'un grup de música que ja portava un munt d'anys tocant, i crec que era l'única del públic que devia tenir el punt de crueltat necessari com per adonar-se de que allò era infumable; la música dolentíssima, el puntejat de guitarra penós (al que la tocava se li havien engreixat tant els dits que no eren capaços de pessigar les cordes) i al principi era de risa, encara que jo era l'única que reia, després avorrit, tediós, encara que jo era l'única que dormia.
Pot ser el meu comportament era cruel, però el que trobo d'una crueltat insuportable és la compassió. Hem desvirtuat la compassió, el que havia de ser un sentiment d'acompanyament, amb passió, s'ha convertit en un justificant per a que la gent es senti estimada incondicionalment i sense permetre cap tipus de crítica. Ja no és un sentiment de commiseració i llàstima vers als que pateixen penalitats, ara és la protecció amb la que es cobreixen els que volen l'atenció a qualsevol preu. La compassió s'ha tornat l'arma dels compadits amb la que manipulen i confonen.
