COMPASSIÓ

L'altre dia vaig anar a un concert commemoratiu d'un grup de música que ja portava un munt d'anys tocant, i crec que era l'única del públic que devia tenir el punt de crueltat necessari com per adonar-se de que allò era infumable; la música dolentíssima, el puntejat de guitarra penós (al que la tocava se li havien engreixat tant els dits que no eren capaços de pessigar les cordes) i al principi era de risa, encara que jo era l'única que reia, després avorrit, tediós, encara que jo era l'única que dormia.

Pot ser el meu comportament era cruel, però el que trobo d'una crueltat insuportable és la compassió. Hem desvirtuat la compassió, el que havia de ser un sentiment d'acompanyament, amb passió, s'ha convertit en un justificant per a que la gent es senti estimada incondicionalment i sense permetre cap tipus de crítica. Ja no és un sentiment de commiseració i llàstima vers als que pateixen penalitats, ara és la protecció amb la que es cobreixen els que volen l'atenció a qualsevol preu. La compassió s'ha tornat l'arma dels compadits amb la que manipulen i confonen.

Homenatge

Sempre he cregut que la gent es coneix quan s'ha de conèixer, quan un està preparat per rebre el que l'altra persona li aporta. Hi ha persones que es coneixen en un moment de la vida en que encara s'està tan obert i receptiu, en el que el fang de l'esperit encara es tan tendre que deixen una empremta tan profunda, que si no s'hagués conegut, un seria de vegades bastant i de vegades una mica diferent.
Vull fer un homenatge a una d'aquestes persones que va modelar la meva ideologia i per consegüent el meu caràcter gràcies a que va arribar quan encara bevia amb avidesa tot el que era nou, admirava amb ingenuïtat la originalitat, la intel·ligència i intelectualitat, una d'aquestes persones que mai va saber la influència que va tenir en la meva vida, una de les poques persones per les que vaig plorar quan es va morir. Què estrany que un desconegut, un inexistent, plori la teva mort, ja sé que es dona sovint, però posant-me en el lloc del mort, se'm fa estrany.

Em ve de gust fer-li un homenatge a Júlio Cortázar i tinc ganes de copiar, teclejant com si estigués tocant un Allegro, un dels fragments més dolços i bonics de la seva obra Rayuela:

Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas filulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé!. Volposados en la cresta del murelio, se sentían balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límte de las gunfias.

La cova

Sempre que veig aquest furat, em venen ganes de comprar una figureta d’una verge i posar-la, crec que el que m’imagino és més interessant que el que realment passaria; m’imagino processons amb espelmes, reproduccions d’extremitats de cera... vaja una nova Montserrat.
Aquest furat, o cova, el va fer un home que durant una temporada, un o dos mesos, em trobava cada dia pel camí, quan sortia a passejar amb la meva gossa, en un lloc diferent picant amb un pic i amuntegant la terra que picava amb una pala, sense cap sac, galleda o cistella per emportar-se la terra. Al principi, me’l mirava amb no massa simpatia, la veritat, això de que vagin picant la muntanya, menys mal que només era una sola persona, perquè si fossin vint, arrasarien!

Bé passava cada dia prop d’aquest home amb una mica d’antipatia, una mica de desconfiança en el seu equilibri mental i amb molta curiositat!

La primera que va començar a saludar-lo va ser la Nonna, la meva gossa, ella s’acostava a ell i ell la saludava, amb això vaig començar a reconsiderar la meva antipatia i jo també vaig començar a saludar-lo. Així, al cap d’unes setmanes, ja parlàvem del temps i la temperatura, però encara no gosava preguntar-li què estava fent.

Al cap d’un o dos mesos, quan ja parlàvem de més coses que el temps i la temperatura, un dia que ja el veia de lluny, vaig decidir preguntar-li què era el que estava fent amb el pic i la pala, sempre picant, sempre amuntegant, així que em vaig preparar la introducció, com conduir la conversa per arribar al tema amb paciència i tenacitat per poder fer la pregunta “Què fa?”

Resposta: “M’entretinc”

Visc en aquest país

Aquest és el respecte que tenen els meus conciutadans per absolutament TOT.

Només som civilitzats si ens sentim vigilats, si no l'explotem amb avarícia sense pensar en ningú més: la consigna dels meus conciutadans és "per que s'ho emporti un altre, m'ho quedo jo", encara que no sàpiga per a què serveix. Llencem menjar per mantenir els preus. El sòl només serveix per ser requalificat i edificat.

Visc en un país de remenadors de cireres, de putes i ramonetes, dels que escombren cap a casa, on els especuladors són glorificats, els polítics mediocres i avariciosos, on els estafadors són admirats, on ningú vol fer res però ser a tot arreu.

NONNANEN!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

La botiga de les víctimes

Avui he anat a comprar plantes pel meu aquari a una botiga on només hi havien víctimes i animals prehistòrics. Al rètol deia (lautete) "Especialització en exòtics" i més petit "es fa cangur d'exòtics" i a dintre feia una olor molt forta, gairebé insuportable, d'animals confinats. Hi havia cries de ratolins, rosadetes, de la grandària d'una tercera part de l'índex, llagostes (insectes) que s'escapaven i anaven saltant pel taulell, cucs de terra que es recargolaven incansablement, peixos per alimentar a d'altres més grans... rèptils immòbils. Haig d'admetre que una vegada superada la pudor, aquest espectacle em despertava una varietat contradictòria de sensacions; fàstic, fascinació, llàstima, repugnància, compassió, i al cap d'una estona fins i tot simpatia!!!

Bé, com es pot comprovar ja tinc les plantes, no és la millor foto del mon, però què més fa?

Nonnanem

Diria que Nonnanem és la paraula, abans eren dues paraules - Nonna anem - , que dic de ben segur cada dia i més d'una vegada, és la manera de cridar a la meva gossa per a que vingui quan estem passejant per la muntanya i de dir-li que ens anem de passeig. És la paraula que desperta una reacció més immediata de totes les que dic, bé, aquesta i en segons qui, no en tothom, NO, encara que és una paraula pendular, o desperta una reacció extrema, o s'ignora amb tot el desvergonyiment, com si no s'hagués pronunciat.

Bé, aquest blog, en realitat és una prova, per veure què puc fer amb els meus alumnes, per veure si un sistema així funcionaria per fer-los aprendre, si no és enutjós, si no és massa esclau, vull veure si tinc ganes de tornar a casa per posar-me a escriure al blog, o bé, si no tinc gens de ganes i és una cosa que es mor per si sola...

Així que escriuré com si fos una mena de diari i sospito que serà un diari flotant per la xarxa, com flota un tros de plàstic al mig d'un oceà, sense interès i sense que ningú el vegi, i sense que a ningú se li acudeixi buscar un blog amb el nom Nonnanem.