Sempre he cregut que la gent es coneix quan s'ha de conèixer, quan un està preparat per rebre el que l'altra persona li aporta. Hi ha persones que es coneixen en un moment de la vida en que encara s'està tan obert i receptiu, en el que el fang de l'esperit encara es tan tendre que deixen una empremta tan profunda, que si no s'hagués conegut, un seria de vegades bastant i de vegades una mica diferent.
Vull fer un homenatge a una d'aquestes persones que va modelar la meva ideologia i per consegüent el meu caràcter gràcies a que va arribar quan encara bevia amb avidesa tot el que era nou, admirava amb ingenuïtat la originalitat, la intel·ligència i intelectualitat, una d'aquestes persones que mai va saber la influència que va tenir en la meva vida, una de les poques persones per les que vaig plorar quan es va morir. Què estrany que un desconegut, un inexistent, plori la teva mort, ja sé que es dona sovint, però posant-me en el lloc del mort, se'm fa estrany.
Em ve de gust fer-li un homenatge a Júlio Cortázar i tinc ganes de copiar, teclejant com si estigués tocant un Allegro, un dels fragments més dolços i bonics de la seva obra Rayuela:
Apenas él le amalaba el noema, a ella se le agolpaba el clémiso y caían en hidromurias, en salvajes ambonios, en sustalos exasperantes. Cada vez que él procuraba relamar las incopelusas, se enredaba en un grimado quejumbroso y tenía que envulsionarse de cara al nóvalo, sintiendo cómo poco a poco las arnillas se espejunaban, se iban apeltronando, reduplimiendo, hasta quedar tendido como el trimalciato de ergomanina al que se le han dejado caer unas filulas de cariaconcia. Y sin embargo era apenas el principio, porque en un momento dado ella se tordulaba los hurgalios, consintiendo en que él aproximara suavemente sus orfelunios. Apenas se entreplumaban, algo como un ulucordio los encrestoriaba, los extrayuxtaba y paramovía, de pronto era el clinón, la esterfurosa convulcante de las mátricas, la jadehollante embocapluvia del orgumio, los esproemios del merpasmo en una sobrehumítica agopausa. ¡Evohé! ¡Evohé!. Volposados en la cresta del murelio, se sentían balparamar, perlinos y márulos. Temblaba el troc, se vencían las marioplumas, y todo se resolviraba en un profundo pínice, en niolamas de argutendidas gasas, en carinias casi crueles que los ordopenaban hasta el límte de las gunfias.
