Sempre que veig aquest furat, em venen ganes de comprar una figureta d’una verge i posar-la, crec que el que m’imagino és més interessant que el que realment passaria; m’imagino processons amb espelmes, reproduccions d’extremitats de cera... vaja una nova Montserrat.
Aquest furat, o cova, el va fer un home que durant una temporada, un o dos mesos, em trobava cada dia pel camí, quan sortia a passejar amb la meva gossa, en un lloc diferent picant amb un pic i amuntegant la terra que picava amb una pala, sense cap sac, galleda o cistella per emportar-se la terra. Al principi, me’l mirava amb no massa simpatia, la veritat, això de que vagin picant la muntanya, menys mal que només era una sola persona, perquè si fossin vint, arrasarien!
Bé passava cada dia prop d’aquest home amb una mica d’antipatia, una mica de desconfiança en el seu equilibri mental i amb molta curiositat!
La primera que va començar a saludar-lo va ser la Nonna, la meva gossa, ella s’acostava a ell i ell la saludava, amb això vaig començar a reconsiderar la meva antipatia i jo també vaig començar a saludar-lo. Així, al cap d’unes setmanes, ja parlàvem del temps i la temperatura, però encara no gosava preguntar-li què estava fent.
Al cap d’un o dos mesos, quan ja parlàvem de més coses que el temps i la temperatura, un dia que ja el veia de lluny, vaig decidir preguntar-li què era el que estava fent amb el pic i la pala, sempre picant, sempre amuntegant, així que em vaig preparar la introducció, com conduir la conversa per arribar al tema amb paciència i tenacitat per poder fer la pregunta “Què fa?”
Resposta: “M’entretinc”
Aquest furat, o cova, el va fer un home que durant una temporada, un o dos mesos, em trobava cada dia pel camí, quan sortia a passejar amb la meva gossa, en un lloc diferent picant amb un pic i amuntegant la terra que picava amb una pala, sense cap sac, galleda o cistella per emportar-se la terra. Al principi, me’l mirava amb no massa simpatia, la veritat, això de que vagin picant la muntanya, menys mal que només era una sola persona, perquè si fossin vint, arrasarien!
Bé passava cada dia prop d’aquest home amb una mica d’antipatia, una mica de desconfiança en el seu equilibri mental i amb molta curiositat!
La primera que va començar a saludar-lo va ser la Nonna, la meva gossa, ella s’acostava a ell i ell la saludava, amb això vaig començar a reconsiderar la meva antipatia i jo també vaig començar a saludar-lo. Així, al cap d’unes setmanes, ja parlàvem del temps i la temperatura, però encara no gosava preguntar-li què estava fent.
Al cap d’un o dos mesos, quan ja parlàvem de més coses que el temps i la temperatura, un dia que ja el veia de lluny, vaig decidir preguntar-li què era el que estava fent amb el pic i la pala, sempre picant, sempre amuntegant, així que em vaig preparar la introducció, com conduir la conversa per arribar al tema amb paciència i tenacitat per poder fer la pregunta “Què fa?”
Resposta: “M’entretinc”
